Compartir per continuar creixent!
Hi ha experiències que es viuen amb una il·lusió especial. Les Jornades Innova de la Fundació Col·legis Diocesans, celebrades al juny de 2025 al Col·legi Claret de Xàtiva, van ser una d’elles.
Cada final de curs, els equips Innova dels diferents col·legis ens reunim per compartir experiències, aprendre els uns dels altres i continuar alimentant una manera d’entendre l’educació que ens uneix: una educació viva, oberta, inquieta i en constant evolució. Des de fa tres anys tinc la sort de coordinar, junt amb la meua companya Vicen Oroval, l’equip Innova del Col·legi Maria Auxiliadora d’Algemesí, i sempre espere aquestes jornades amb moltes ganes. Són un espai on les idees circulen amb naturalitat i on compartir deixa de ser una opció per convertir-se en la millor manera de continuar creixent.
Per això, quan el meu company Juan Antonio Montes, del Col·legi Sant Roc d’Alcoi i membre de l’equip de coordinació Innova, em va telefonar per proposar-me participar com a ponent, vaig sentir una barreja d’il·lusió, responsabilitat i agraïment. Haver pensat en mi i en el meu treball per formar part d’aquestes jornades era, sens dubte, un privilegi.
Només començar la ponència vaig voler compartir una reflexió que feia temps que m’acompanyava. En presentar-me, em van definir com «l’Innova» del meu col·legi. Amb tot el respecte i l’afecte, vaig explicar que mai m’he sentit identificat amb aquesta expressió. Jo no sóc l’Innova del meu centre; sóc el coordinador d’innovació. Pot semblar una diferència menuda, però per a mi té un significat enorme.
Dir que una sola persona és «l’Innova» dona la sensació que la resta no innova, i no hi podria estar més en desacord. La innovació no naix d’una persona, sinó d’un claustre que s’atreveix a provar, a equivocar-se, a compartir i a créixer unit. La meua funció és coordinar, acompanyar, donar confiança, animar els companys i intentar convènçer perquè cadascú continue construint la seua pròpia manera d’innovar. Però els vertaders protagonistes són tots els mestres que cada dia entren a l’aula amb ganes de fer les coses una miqueta millor. Al meu col·legi no hi ha un únic «Innova»; hi ha un equip ple de persones que innoven.
La proposta de la ponència era parlar del meu portfoli docent. Un espai que m’acompanya des de l’any 2017 i que, amb el pas del temps, s’ha convertit en molt més que una pàgina web. És el lloc on recull les evidències del meu dia a dia com a mestre, els projectes que desenvolupem a l’aula, les reflexions, els aprenentatges i, sobretot, l’evolució que he anat vivint al llarg dels anys. jordimiravet.es
Però el portfoli també s’ha convertit en una ferramenta que, de tant en tant, m’obliga a aturar-me i mirar cap arrere. Quan recórrec les seues pàgines i observe tot allò que hem anat construint, sempre em faig la mateixa pregunta: Soc el mestre que m’agradaria haver tingut si jo fora alumne? És una pregunta senzilla, però alhora molt exigent. Em permet comprovar si els projectes continuen sent vivencials, si l’alumnat és realment protagonista del seu aprenentatge, si estic avançant cap a una educació cada vegada més competencial o si, per contra, hi ha aspectes que necessiten evolucionar. El portfoli no és només un aparador del que faig; és, sobretot, un espill que m’ajuda a continuar millorant.
Des del primer moment vaig tindre clar que no volia preparar una presentació tradicional. Li ho vaig comentar a Juan Antonio: si havia de parlar del portfoli, el més coherent era mostrar-lo tal com és. Sense diapositives ni grans artificis. Simplement obrint la web, navegant per ella i ensenyant, amb naturalitat, com la utilitze en el meu dia a dia.
Això em va donar una tranquil·litat enorme. És cert que abans de començar estava nerviós. Mai havia parlat davant de tants companys i, a més, davant de persones a qui admire profundament per la seua trajectòria i per la seua manera d’entendre la innovació educativa. Però, una vegada vaig començar, tot va fluir. No havia de representar cap paper ni explicar res que no fera cada dia. Només havia de compartir la meua realitat.
Durant la ponència vam recórrer diferents apartats del portfoli i vaig poder mostrar, entre altres exemples, l’evolució del projecte L’arròs de Maux, una manera molt visual d’explicar com les idees creixen, es transformen i milloren curs rere curs. Més que parlar d’innovació, estava ensenyant com la visc i com queda reflectida en aquesta eina oberta, pública i pensada precisament per compartir.
Tindre al meu costat Juan Antonio durant tota la intervenció també va ser un regal. Des del primer moment em va transmetre confiança i proximitat, i això em va permetre gaudir d’una experiència que recordaré sempre.
El més bonic de tot va ser sentir que parlava entre companys. No era un públic qualsevol. Eren persones que comparteixen la mateixa passió per l’educació, que entenen el valor d’innovar, que saben les hores que hi ha darrere de cada projecte i que mai qüestionen les ganes de provar camins nous. Al contrari, les comparteixen. Per això vaig sentir el públic molt connectat durant tota la intervenció, i això va fer que parlar resultara sorprenentment fàcil.
Acabar la ponència i rebre les felicitacions, les converses i les mostres d’afecte de tants companys va ser la millor recompensa. Però, si m’he de quedar amb alguna cosa d’aquell dia, és amb la sensació d’haver pogut aportar una xicoteta part del meu camí a persones que porte molts anys admirant. Fa uns anys era jo qui escoltava amb atenció les seues experiències; aquesta vegada era jo qui tenia l’oportunitat de compartir les meues.
Tornar a casa amb aquesta motxilla plena d’aprenentatges, d’emocions i de nous impulsos em va confirmar una idea que cada vegada tinc més clara: la innovació educativa només té sentit quan es comparteix. Quan deixem d’entendre-la com una cosa individual i la convertim en una cultura de centre. Quan obrim les portes de les nostres aules perquè altres mestres puguen inspirar-se, adaptar les idees i continuar fent-les créixer.
Gràcies a la Fundació Col·legis Diocesans, a l’equip Innova per la confiança, a Juan Antonio Montes per pensar en mi i a totes les persones que aquell dia van escoltar, preguntar, compartir i convertir aquesta experiència en un record que guardaré amb molta estima.
