Començava una nova edició amb una alta motivació. Durant el recorregut aprés en el primer projecte havíem après moltes coses i ara tocava ampliar encara més el nostre aprenentatge. Per a aquest curs els objectius afegits eren:
- Construir el nostre camp tenint el compte els aspectes de millora.
- Conèixer amb més profunditat tot el procés de cultiu en les diferents etapes
- Investigar sobre els sistemes de reg i proposar alternatives.
- Proposar solucions creatius a la problemàtica de la crema de la palla
Uns del valors d’aquest projecte partia d’una frase que ja havia fet meua: «Tot allò que es pot tocar, olorar, admirar i tastar deixa empremta per sempre» L’objectiu per a ells estava clar, «la paelleta final»
En el següent vídeo es pot veure en quines ganes i il·lusió treballem amb aquest grup:
Com es veu en el vídeo sempre hem seguit un aprenentatge vivencial en el que l’alumnat aprèn fent.
Per a organitzar el treball vam fer 5 grups de treball i sempre intentàvem combinar el treball de camp amb el treball d’investigació i reflexió sobre el que apreníem. Uns estàvem al camp i la resta de grups treballaven a l’aula oberta. He de dir que en alguna ocasió el fet d’estar sols a l’aula ha provocat alguna complicació. Alumnes que molestaven a altres companys, algun alumne que no aprofitava el temps o fins i tot alguna xicoteta baralla. En aquest aspecte un mestre/a de suport haguera vingut molt bé. També és cert que estaria molt bé tenir el camp i l’aula en un mateix espai per tal de facilitat aquesta gestió d’aula. He de dir que aquest grup és bastant autònom i responsable però tal vegada aquesta organització no funcionarà amb grups més disruptius.
El següent pas de l’aprenentatge va ser la investigació sobre sistemes de reg innovadors. Després de veure les últimes novetats que estan aplicant al delta de l’Ebre, ens vam deixar portar per la nostra imaginació i vam oferir propostes de reg per al nostre camp.
Una vegada feta la proposta de l’alumnat ens vam preparar per a la sembra. He de dir que va anar molt bé. Cada dia que hem d’anar al nostre camp sempre és especial per a tots i totes.
El curs estava a punt d’acabar i van arribar tenir problemes. La mala herba feia acte de presència amb molta força. Molt més que el curs anterior. A mesura que llevàvem les males herbes es formaven clarianes que ens feien reduir en nombre de brins. La cosa no pintava bé.
Ara com cada estiu, el manteniment el faria jo, però aquest any ja tenia mala pinta.
El nostre camp d’arròs no va anar com esperàvem. La mala herba ens va guanyar la partida i, entre tota la brossa, amb prou feines vam trobar un grapat de brins. Per moments, vaig arribar a pensar en arreglar el camp com fora, només perquè l’alumnat veiés que havíem tingut èxit. Volia fer màgia. Volia que al setembre tornaren amb la il·lusió intacta.
Però no era possible. El camp era com era.
Un dia trist, un amic em va preguntar:
– Jordi, del que ha passat… creus que en poden aprendre?
I aquella pregunta em va canviar la perspectiva.
Vaig entendre que, de vegades, també cal mostrar-los quan les coses no ixen com esperàvem. No per rendir-nos, sinó per aprendre. Per fer-nos millors. Per ensenyar-los que innovar també implica arriscar-se… i que no sempre ix bé. Però que fins i tot dels errors, es pot créixer.
